Si tanque els ulls

Si tanque els ulls recorde tot el que vam fer:

aquelles nits d'estiu quan no teníem res,

unes motxilles buides i uns bitllets de tren.

 Les festes d'un poble on vam arribar,

un sopar a la fresca amb un got a la mà,

els nervis a la panxa abans de començar.

Les primeres cançons, les primeres emocions,

unes guitarres velles, banderes als balcons,

la innocència a la cara, els somnis als pulmons.

 Ballar entre la gent, llançar un crit al vent,

saltar de l'escenari, tocar amb els dits el cel,

sentir-nos com un núvol sota un mar d'estels.

Si tanque els ulls recorde tot el que he estimat

i escolte com el cor em torna a bategar.

L'alegria senzilla, l'emoció compartida,

l'endemà que encara hem de guanyar.

Si tanque els ulls...

Sovint em paro a pensar en moltes coses... arribo a milers de reflexions i a vegades arribo a conclusions que ni jo mateixa creia possibles. Ara més que mai em paro a recordar... El sol escalfant la nostra pell, el vent xocant amb la nostra cara, acariciant-nos els cabells. El món davant nostre, somiadors que només volen fer del món un lloc millor, pintat amb colors més vius, un món que somriu i és viu. No oblidem mai el que som, el que vam ser, i el que serem.
Recordem aquells dies en que, sense tenir res, ho teníem tot.

Abraçades i sinceritat

Cada vegada m'adono més de com són d'essencials els moments entre amics, entre aquells que estimem i ens estimen. Veig clara la importància d'aquests moments i intento captar al màxim tots i cadascun d'ells.

Però entre totes aquestes vivències en comú, sempre hi ha certs moments claus, que marquen el dia a dia en el nostre viatge per la vida...

Una nit qualsevol, plena d'amistat i alegria...

dos amics, rodejats de la resta del grup, passen l'estona entre bromes i rialles, ballant i passant-ho bé. 

El mateix de sempre...

Però en un moment donat de la nit, hi alguna cosa que canvia, quelcom diferent...

Tots dos han passat la nit sencera junts, acompanyats dels altres, gaudint d'una estona entre amics,

però aquell moment no és igual.

Es troben en un racó d'una discoteca plena de gent, on han passat tota la nit,

però saben que no és el mateix, que en tan sols un segon, la cosa ha canviat...

Intenten esquivar a tots aquells joves que omplen el local tot ballant, es busquen i miren d'apropar-se l'un a l'altre, fins que finalment es troben.

No diuen res i es miren als ulls. Realment no cal dir res... 
i senzillament, s'abracen.

El temps va passant i l'abraçada encara dura. 

Els seus braços agafen cada vegada amb més força l'esquena de l'altre, i tot el que els envolta deixa d'existir per un moment. 

La música està molt alta, però tot i així són capaços d'escoltar un xiuxiueig que diu alguna cosa...

..."Ets el millor"...

..."Gràcies"...

No cal dir res més. Només volen aprofitar el moment.

Passen uns quants segons, més llargs del que és normal, i finalment decideixen separar-se.

Tot torna a la normalitat. Continuen gaudint de la nit amb la resta de companys, rient, ballant i fent bromes. 

Aquell petit moment ha estat per a ells... només per a ells.

No ha calgut planejar-ho i ara no cal recordar-ho. Ha passat.

Hi ha moments dels que mai es parla, però que sempre es recorden. Sense aquestes persones que ens acompanyen cada dia el nostre viatge no té sentit. 

L'esséncia de la vida es troba en aquests moments, on un pot oblidar-se del que passa, deixar les bromes i la diversió i no pensar on està o amb qui està, per així apropar-se a un amic i donar-li una abraçada sense cap motiu.
Una abraçada... dolça i sincera, on tot queda dit sense necessitat d'obrir la boca.

Només es pot demostrar la gratitud que sents per tenir els amics que tens d'una manera: amb sinceritat. I aquesta es manifesta de moltes formes: una paraula, una mirada, un somriure, una abraçada,...

Aprofito per posar una frase que acabo d'escoltar en una cançó del nou disc dels Amics de les Arts titulada "Carnaval":

"Avui les paraules també ens disfrassem, i per un sol dia tot és diferent."

Vull donar les gràcies, amb tota sinceritat del meu cor, per tenir a tots aquells que m'acompanyen en el meu viatge.

Para las flores de mi jardín.

Avui ha sonat música al tren i m'he enrecordat de tu

I seràs un sac de mals o seràs una roca, i els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic, ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se't creua pel cap una mala tarda...
I potser dormiré abraçadet a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem nens malparits que se'n fotin de mi quan no m'enteri de les coses...
Però quan seré vell, seguiré cantan-te cançons igual,
caminaré lent i m'asseuré a vegades als bancs.
Verset a verset, convocaré el teu cos llarg i blanc,
i em podran veure somriure una mica per sota del nas...

Penso... en moltes coses penso. Milers de pensaments ocupen dia a dia la meva ment, alguns s'hi queden una bona estona, i d'altres passen a una velocitat tan ràpida que ni me n'adono, xoquen entre ells i implosionen a la vegada. En moltes coses penso. Però entre tots aquests pensaments que m'envaeixen, sempre hi ha un petit moment al dia en el que em apareix la teva cara. Avui ha sonat música al tren i m'he enrecordat de tu.

A vegades passo una bona estona recordant bons moments, i altres vegades, entre pensament i pensament, apareix el teu nom, i torno altra vegada a pensar en altres moltes coses. Sigui com sigui, crec que no hi ha dia en el que no m'enrecordi de tu. I avui ha sonat música al tren i ho he fet... m'he enrecordat de tu.

M'enrecordo de moltes coses, bones i dolentes, però quasi sempre bones...

Recordo una platja, una posta de sol. 

Recordo també una llauna màgica i unes paraules que mai s'esborraran del meu cap. 

Recordo el clotet de la galta al riure. 

Recordo una cançó màgica que fa que no em senti sola en un escenari.

Recordo moltes altre cançons...

Recordo el moment en el que em vas ensenyar que es podia tornar a enrere.

Recordo uns dimarts a la gespa, jo prenent el sol, tu prenent l'ombra.

Recordo una obra.

Recordo uns bitllets per recorre el món.

Recordo les pomes.

Recordo les arrecades i els penjolls.

Recordo, també, un cru comiat.

Recordo la música...

Et recordo a tu.

I avui ha sonat música al tren... i saps què? M'he enrecordat de tu.

"I quan fa una bona nevada els nens estan contents"

Avui la Universitat Autònoma de Barcelona s'ha tornat de color blanc. Els flocs de neu queien del cel i ha creat un paisatge hivernal i cristal·lí...

No obstant, la neu no podria haver caigut en pitjor moment, doncs ens ha agafat en mig d'un examen de Llenguatges comunicatius i han hagut d'evacuar la facultat quan encara no l'havíem acabat... demà en tenim un altre i ha quedat aplaçat a la propera setmana (l'única setmana en la que realment estem de festa sense haver de fer res, doncs quan tornéssim ja iniciariem un nou quatrimestre, amb noves assignatures). 

Cal dir que tots hem sortit de les aules força enfadats, sentint la impotència de no poder acabar un examen a causa de que els professors t'obliguen a sortir de la facultat... però en el moment en que hem vist per la finestra que tot era de color blanc i una estranya pluja, blanca i gruixuda, queia del cel... el disgust s'ha esfumat, i ens hem convertit de sobte en nens petits que sortien fora per gaudir d'aquella bona nevada!

Els estudiants de Comunicació Audiovisual de la UAB, feliços sota la neu!

Aquest moment màgic m'ha recordat a una cançó dels Amics de les Arts, titulada "L'home que va matar Liberty Valance", i que diu així:

- I quan fa una bona nevada, els nens estan contents...

M'ha fet pensar, en com una colla d'estudiants d'universitat es converteixen amb tanta facilitat en nens petits que surten junts a jugar amb la neu, com per art de màgia... M'ha fet veure com els problemes i els mals pensaments poden desaparèixer en un segon, en com et pots sentir la persona més ocupada i estressada del món i en un instant transformar-te en una nena petita que es diverteix jugant a tirar boles de neu als seus companys de classe.

Els problemes cauen, com ho fa la neu a l'Autònoma!

Tornem-hi!

Després d'uns quants messos sense tocar el blog... he decidit tornar-hi. He vist que resulta una bona eina per a explicar històries... i per a llegir-ne les dels demés! 

És impossible ressumir tot el que ha passat durant tant de temps... però intentarem fer-ne un resum:

Aquest any he començat la universitat, i tot va prou bé. No és gens fàcil, ja que aquesta nova etapa de la meva vida m'està donant més d'un maldecap i molta, molta, molta feina... i la veritat és que això m'ha obligat a deixar a molta gent apartada, amb la qual m'agradaria trobar una estoneta per a fer un cafè i xerrar. Però bé... tot i que sempre és preferible sortir amb els amics o anar a donar una volta en bici... m'agrada el que faig, i m'agrada tenir tanta feina sobre els temes que m'agraden!

També ha començat una nova etapa, un nou repte: ser cap! Aquest any m'encarrego, juntament amb els meus co-caps, de cuidar d'una colla de trenta trapelles, la unitat de Llops. Entenc que molta gent opini que aquest nens (entre 9 i 11 anys), tot i ser molt bufons, són molt difícils de portar, perquè cal dir que són terriblement esgotadors... però, sincerament, no els canviaria per res! M'encanta l'energia que tenen, veure com volen fer creure que són grans quan en realitat encara són bebés, com intenten fer-se els madurs i els independents quan la majoria de vegades no poden parar de jugar entre ells i amb els seus caps. Són una colla encantadora!

Fotografia d'una excursió que vàrem realitzar els Llops. Sitges-Vilanova.

Una de les notícies més destacables d'aquests últims dies ha estat la marxa de la Vicky cap a Irlanda. Gràcies al seu blog podem conèixer totes les seves aventures, i encara estem intentant descobrir el secret de les videotrucades grupals per a poder parlar més d'una persona per l'skype. M'agrada saber que està bé i contenta, m'ha presentat als tres nens que cuida allà, i són molt bufons! La nena petita és molt graciosa, un dels dos germans (ara metix no recordo quin) toca el violí i ens va delectar amb un concert en directe per l'skype. Els dos nens són escoltes i hi van els dilluns. Per l'skype costa entendre'ls, però sembla que la Vicky s'hi enten prou bé! 

Fotografia de la festa de comiat sorpresa que vam preparar per la Vicky, al cau.

Aquest passat diumenge 22 de gener vàrem estrenar l'obre de teatre que portem preparant des d'octubre: El Sentido de la Vida, dels Monty Python. 

No ha estat gens fàcil arribar al dia de l'estrena, ja que vàrem tenir greus problemes per a aconseguir actuar (molts ja n'estareu al corrent de la situació, però per més informació visiteu el blog de Paranoia). Finalment, vam aconseguir actuar en el teatre de Can Massallera, a Sant Boi. El teatre pràcticament es va omplir (fet que créiem totalment impossible al actuar "fora de casa" i amb tant poc temps per avisar a la gent) i, tot i patir algun que altre problema tècnic, el resultat va ser força bo, o això és el que ens va transmetre el públic!

Fotografia de la primera escena de l'obra de teatre "El Sentido de la Vida".

D'aquí una hora anirem cap al cau a preparar el 30è aniversari de l'escoltisme, que es celebrarà aquí, a Castelldefels. Després veurem el clàssic, i, si puc, intentaré parlar una mica amb la Vicky.

Però abans... a treballar una mica!

Intentaré trobar temps per anar actualitzant això... no m'agrada tenir-lo tant abandonat!

I per acabar... penjo aquí una fotografia que he trobat avui amagada pel meu ordinador. És d'una sortida que vam fer les unitats de Follets i Llops, al cau de l'Alosa, a Lleida. Hi sortim la Vicky i jo amb tres dels nostres llops: la Marina, l'Ignasi i l'Enric... M'ha portat records!

Va per tu, irlandesa!